Menys els primers minuts de la classe en la qual vam veure i comentem un vídeo, la classe d'aquest dia es va dedicar per a explicar el treball de l'assignatura que preocupava a la gran majoria dels alumnes: el meu amic arbre.
El treball en si no és complicat, simplement laboriós. No és un treball que pugues deixar per a fer l'última setmana o dia. És un treball constant en el qual cada setmanes cal anar a observar i aprendre de l'arbre. Mesurar la seua altura, les branques, el tronc, determinar les seues flors i fruits, que animals (insectes) viuen en ell i un gran etcètera.
Jo per exemple, avui en dia (28/02/2017), ja he anat tres vegades a visitar el meu arbre: el primer dia quan el vaig veure i vaig decidir que aqueix seria l'arbre, un altre en el qual vaig agafar les mesures de l'arbre i l'últim he començat a fixar-me en les flors i fulles. I molts més dies per anar i coses que observar i aprendre.
Però vaig a centrar aquesta entrada en el vídeo que vam veure al principi de classe i que ja he comentat. Es tracta del curtmetratge titulat "Alike", guanyador del Goya a millor curt del 2016. Abans de continuar, aquelles persones que no ho hagen vist els deixe l'enllaç a la pàgina oficial (en anglés) i al curt per a veure-ho.
El curt reflecteix clarament el que l'altre dia, amb el poema de Martha Medeiros (http://quadernaprenentatgenaturalsu.blogspot.com.es/2017/02/la-caixa-negra-dimarts-14022017.html), vaig comentar: aqueix moviment constant i monòton de la societat que ens porta i arrossega sense que ens adonem, però com un fill "posa el teu món potes enlaire" i ho canvia tot.
En ell s'observa el dia a dia d'un pare i el seu fill. La vitalitat i curiositat del xiquet són visibles des del primer minut del curt i ho acontente que està el seu pare d'ell. Però prompte veiem els elements socials que prompte canviaran aquest fet: la immensa muntanya de llibres i treballs que porten en la motxilla i maletí, fill i pare respectivament (que els fa caminar de costat o doblegats), edificis, cotxes, fanals i finestres simètriques i idèntiques, emplenar una fitxa de lletres per al fill o els formularis infinits del pare en el treball, etc. L'únic element natural i diferent és un xicotet jardí en el centre de la ciutat amb un violinista en ell.
Les obligacions i responsabilitats del dia a dia que se li presenten al xiquet, no parar-se a escoltar la música, posar-se la motxilla, emplenar correctament la fitxa, van minvant el seu esperit lliure i les seues energies. El mateix passa amb el pare quan entra al treball i es troba amb la muntanya de formularis. Açò queda clarament reflectit amb la pèrdua d'intensitat en el color de cadascun ells a mesura que el fill va emplenant la fitxa de forma menys creativa: primer dibuixa el violinista, després fa les lletres però representant animals amb cadascuna d'elles i finalment solament fa les lletres com "s'han de fer".
L'entranyable i especial és com el pare recupera la seua vitalitat amb tan sol el contacte del seu fill. Però açò no ocorre quan és el fill qui sucumbeix a la monotonia. Quan la seua vitalitat, curiositat, enginy i, en poques paraules, la seua felicitat són posades en un segon pla per a donar pas a les responsabilitats i deures.
És en aqueix moment quan el seu fill ja no és feliç, que comprén que "l'adequat" no és el que de debò importa. Per a tornar a tenir aqueixa vitalitat i entusiasme porta al seu fill a escoltar la música que tant volia al parc, el qual no està quan arriben. Però açò no suposa un obstacle per a recuperar la connexió pare i fill a través de la imitació i el joc. Fins i tot els crèdits tenen xicotetes imatges que trauen un somriure a l'espectador.
En tan sol vuit minuts, el curt ens mostra com "mor lentament" qui es deixa portar i no para esment als xicotets detalls de la vida que et fan VIURE de debò i, concretant una mica més, com des de diferents àmbits i sense voler anem matant la creativitat i curiositat dels més xicotets, tan important per al seu creixement i aprenentatge.
No hay comentarios:
Publicar un comentario